diumenge, 9 d’abril de 2017

La reserva Wendake, l’inici de tot un aprenentatge (1a part)

Rere nostre, als peus de la ciutat de Quebec, les aigües del riu Sant Llorenç segueixen el seu curs incessant. Venen navegant des dels grans llacs, s’escolen terra endins i es perden al Golf Sant Llorenç fins desembocar el seu ímpetu a l’Atlàntic. Al nord d’aquest transcurs marítim, vora el riu Saint Charles que serpenteja la comarca, queda una població de 2.100 habitants, carrers escrits en cal·ligrafia ameríndia i senyals de stop que ens fan parar sota la transcripció “SETEN”. Estem a territori Wendake. Terra de wendats, com indica el seu nom. Sobre nostre una gran màscara d’ulls blau cel i rodons, penja amb fermesa a l’hora que ens dóna la benvinguda a Onhoua Chetek8e (enclavament tradicional dels Hurons). De l’altra banda, en Simon ens espera.

A l’esquerra, tan sols travessar l’entrada, una rotllana de pedres abraça un foc que crema sota tres grans pals disposats en forma de tipi. A l’extrem d’un d’ells, unes banyes de cérvol, o potser de ren, pengen ennegrides pel fum tribal que navega a l’aire. Un gran habitacle de parets altes i rectes i de sostre ovalat, construït a base de branques tan fines que semblen palla, s’eleva uns passos més enllà sota l’emblema d’una tortuga vermella que presideix el dalt de la porta. La construcció em fa pensar als nostres penjadors de tabac i, abans que la curiositat comenci a furgar a la ment, en Simon apareix. Camina capatxano dins d’uns mocassins que li desvelen uns peus petits i que el fan moure’s amb gràcia. Avança al compàs d’una panxa gran i rodona, d’aquelles en les que un es quedaria comprimit per sempre en una abraçada i, sobre la qual hi pengen tota una sèrie d’ornaments i collars. Dalt del seu rostre arrodonit, sobresurt el morro d’un ós negre quina pell, brillant, li cobreix el cap, es posa damunt les seves espatlles i es perd rere la seva esquena fins trobar-li els turmells. “Kamatache Shikitache, aquest és el meu nom amb wendat i avui seré el vostre guia.” Així, amb el somriure posat, es presenta amb l’orgull d’un autèntic wendat.



En Simon ens aplega al territori dels seus avant-passats i abans que ens dugui a viatjar amb històries d’indis i colons, jo m’he tornat a perdre en les seves robes, en les teles de pell que el vesteixen, en els serrells que s’enlairen amb el moviment i que s’escampen al llarg dels pantalons, sobre la part exterior de la cama, sota les mànigues de la peça superior i sobre l’armilla. En aquesta darrera, a l’alçada d’on podrien anar un parell de butxaques, el dibuix d’un atrapasomnis es desvela quan posa ambdues mans al bastó que duu amb ell. Un bastó que li arriba a l’alçada de l’aixella i que no manca de detalls. Esculpit amb ones que es perden al llarg de la fusta fins trobar el cap i el bec d’un corb que prenen forma just damunt les seves mans plenes d’anells i polseres. Sota del seus palmells, s’hi endevina la figura d’una tortuga, verda, des de la quina s’escampen altres ornaments, pedres i plomes de colors que ballen amb l’anar i el venir del pal. “El conjunt, tot el que porto avui posat, es diu régalia i cada detall, cada element, cada peça, representen els meus valors, la meva família.” ens diu acariciant amb les mans l’enfilall que s’escampa, ampli, sobre el seu ventre. Un entapissat fet a base d’ós de caribú, amb elements de formes tribals i perles de colors.


El so del tambor, els passos sobre el sòl sorrenc acompanyant el ritme i, dues noies ballant amb vestits tradicionals. Una amb un arc, l’altra amb dos ventalls ben grans i esfèrics que li ocupen tota l’esquena. Ambdós elements elaborats amb plomes vermelles, blanques i negres com la quina duu en Simon al centre de la pell d’ós que el cobreix. És així com emprenem el viatge cap al seu món. Al pati del gran habitacle que s’alça vora el foc de l’entrada. Als peus de la maison longue (casa llarga) en la quina ara ens submergim rere les seves petjades de mocassí i, amb el ritme del tambor tribal palpitant-nos el cor.



El nostre wendat s’atura al centre de la sala travessada per un llarg passadís que connecta les dues úniques entrades/sortides. Aturats vora un foc que marca el nucli de l’habitatge, imaginem la tribu, aplegada en rotllana, sota un fum que envaeix el sostre de la maison longue. En Simon ens explica que els llits, col·locats en llitera, a banda i banda del passadís, encastats a les parets, estan construïts a poca alçada per evitar així respirar la fumera que s’enlairava al sostre. En un sol llit hi podien dormir plegats avis, pares i fills. Sobre els troncs que els composen, es col·locaven branques de pi que, a més a més de perfumar el cos, feien de matalàs i d’aïllant. Al damunt, s’hi estenia finalment la pell d’ós que els hi acabava de conferir l’escalfor contra els hiverns llargs i intensos d’aquell aleshores. Un habitatge d’aquest tipus estava dissenyat per tota la família el que incloïa tiets, cosins, germans, etc. Tal era la convivència que no hi havia cap mena de torbament quan es tractava de fer l’amor en una llar que mancava de parets. En aquell aleshores però existien ja prevencions contra l’embaràs. De fet, es preparava un beuratge a base d’herbes que esterilitzava la dona durant unes hores.


Parla ràpid. És tanta la història que ens vol compartir que no perd un segon per embeinar-nos en paraules i detalls. Encara no ha enfilat cap a la porta posterior quan estem assimilant tota la informació, que en Simon canvia de tema i ens senyala ara el mandala que penja prop del marc de la porta. “No s’han de penjar a la paret, els amulets d’aquest tipus han de tenir espai per girar 360º perquè els seus poders facin efecte.” Així ens parla d’atrapasomnis, mandales i rodes de la medicina. Tots ells diferents, tots ells únics. El primer, com indica el seu nom, atrapa els somnis. Els malsons són retinguts per la pedra que acostuma a trobar-se en el tramatge i quan el sol hi toca, són cremats per sempre. Els somnis, els bons, descendeixen per les plomes perquè es facin realitat. El segon, el mandala, el quin el tramat interior no té cap enreixat sinó més aviat una tela uniforme, s’utilitza per lluitar contra les males energies. Té un efecte rebot i s’acostumava a penjar a les portes de les llars. I el darrer, la roda de la medicina, consta de quatre palets en forma de creu en el seu interior. Representen les quatre direccions, les quatre estacions, els quatre elements i les quatre forces. En Simon ens diu que els quatre valors que el caracteritzen -la força, el coratge, la saviesa i la generositat- fan de l’home un ésser bo.

Per ordre d'esquerra a dreta; l'atrapasomnis, el mandala i la roda de la medicina.

Entre les paraules de saviesa d’en Kamatache, d’en Simon, ens perdem rere la pell d’ós que li cobreix el dors i de la ploma tricolor que d’ella penja. Ens trobem fora, de l’altra banda de la maison longue, sota un cel contingut. Aquí, davant d’un tipi baix i estret cobert de fibres vegetals, en Simon ens explica que els wendats hi fumaven el salmó amb l’escorça de thuja -una conífera de la família dels xiprers- i de cedre blanc. Les cendres quedaven disposades sota les escorces i, damunt d’aquestes, hi col·locaven el peix. El fum que es desprenia de la pell dels arbres, acariciava l’aliment i li donava un gust especial. Pren l’alè un segon, ens retè la mirada com aquell que vol anunciar un secret i aleshores ens revela: “Després es deixa macerar durant tres dies amb grassa animal i, es conserva així durant un any sense cap tipus de refrigeració.” Són tantes les coses que en Simon ens ensenya amb tanta passió, que tenim la impressió de reescriure en nosaltres un llibre de coneixements i de cultura que ens sobrepassa.

La tècnica de fumat del salmó, aquest peix que amb la seva escama tenyeix els rius d’Alaska i d’aquest immens país, també s’usava a través de la deshidratació. De fet, col·locaven les peces sobre un enreixat elevat a base de troncs i sota hi feien foc. D’aquesta manera, el fum que ascendia, espantava les mosques a l’hora que, mica en mica, deshidratava el peix. El procés durava quatre dies i també ho feien servir per deshidratar la carn.


A banda del peix que no era més que una quarta part de la seva alimentació, també es procuraven de conservar els aliments provinents de la terra. Així, el midó de les plantes el posaven en una ceràmica, en una altra hi guardaven les llavors i ho enterraven tot plegat sota terra. D’aquesta manera, si la llar s’incendiava o una gelada els hi arrabassava el cultiu, podien recuperar les llavors amb les quines replantar i, amb el midó, que barrejaven amb aigua, podien alimentar de nou el poble. Supervivència. Aquest és l’instint que en Simon ens transmet i que, amb el seu discurs de saviesa inesgotable, ens transporta a l’hivern d’una altra era. Un hivern en que, malgrat els riscos de fam, els hi servia de congelador. Que, paradoxalment, amb el seu fred intens, els protegia els aliments per què sota la placa de gel amb la quina cobria la terra, els wendats poguessin conservar-los sota les arrels dels cedres.

Tantes paraules de saviesa compartida, se m’entrebanquen a la ment i sento que em falta paper i bolígraf per poder retenir tota aquesta lliçó que ens deixa ara muts. En Kamatache és una font de saber inesgotable. Rere tota aquesta revelació de supervivència, l’admiració i el respecte cap a la dona comencen a acariciar les seves paraules. “La millor persona per portar una família és la dona. I la política és la família, l’autèntic poble”.

En Kamatache ens parla ara de la importància de la dona a la comunitat. Elles s’ocupaven de la família, de la nutrició, de la collita i del cultiu. De fet, un 80% dels aliments eren proveïts per la dona. Un 65% constituïen el blat, les faves i els gira-sols. L’altre 15% eren productes derivats de la collita com ara la fruita i els fruits secs. L’home només aportava un 20% dels nutrients, un 15% provinent de la pesca i un 5% de la caça. La resta del temps, eren mig-sedentaris i s’ocupaven principalment de vetllar per la seguretat, mantenir en bon estat el poble i construir els enclavaments allà on es traslladessin.

En aquell aleshores, ens explica, els wendats no coneixen els efectes del guaret -un mètode pel qual es deixava reposar la terra durant un any per permetre així la reconstitució de la fertilitat del sòl-. Això feia que al cap d’una vintena d’anys, les terres estaven totalment explotades i es veien obligats a transhumar. Llavors, un poble de 5.000 habitants podia comptar amb 8km2 de cultiu, principalment blat. La superfície dels Jardins de Versalles. “Els jesuïtes es van perdre als nostres camps quan va arribar aquí” ens diu rient amb la veu carregada de melancolia per aquell record de postal.


Sento les orelles tan obertes que se’m deu notar a la cara. No goso pestanyejar no sigui que em perdi detall. Les preguntes m’assalten la ment des de fa estona però no goso interrompre’l. Alguna cosa em diu que rere aquest caudal d’informació, ve encara més aprenentatge i aleshores, torno a aguantar la respiració davant d’un wendat que a través del seu posat només fa que fer-nos viatjar a través la seva cultura, al seu ahir, a aquells natius autèntics que tan poc ens han sabut mostrar les pel·lícules. Aquí, en aquesta punta del mapa, els peus sobre les terres que un dia varen trepitjar els seus avant-passats, hi tenim ara els nostres que no són més que els dels descendents d’uns colons que un dia els hi varen robar les terres, la vida i una gran part de la seva identitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada